Àngel

ImatgeImatge

Ell és l’Àngel, el meu trosset d’infància de color taronja. M’acompanya en la majoria de records mentre m’ensenya la diferència entre el cant d’un pardal i el d’una cadernera o a arrancar una pastanaga del terra. Indiferent a res, en tot troba la seva opinió que manifesta de la forma més expressiva del món. És al mateix temps misteriós, envoltat per una aura magnètica que em recorda a algun actor de l’època daurada de Hollywood. Afable, afectuós i carismàtic, sempre està d’humor per entaular converses pel simple fet de conversar. Té una mirada petita i jove, de vegades diria que fins i tot innocent, que irradia un to ataronjat al seu voltant i que em xiuxiueja “mai em podria enfadar”.

Él es Àngel, mi trocito de infancia de color naranja. Me acompaña en la mayoría de recuerdos mientras me enseña la diferencia entre el canto de un gorrión y el de un jilguero o a arrancar una zanahoria del suelo. Indiferente a nada, en todo encuentra su opinión que manifiesta de la forma más expresiva del mundo. Es a su vez misterioso, envuelto en un aura magnética que me recuerda a algún actor de la época dorada de Hollywood. Afable, cariñoso y carismático, siempre está de humor para entablar conversaciones por el simple placer de conversar. Tiene una mirada pequeña y joven, a veces creo que hasta inocente, que irradia un tono anaranjado a su alrededor y que susurra “nunca podría enfadarme”.

He is Àngel, my little piece of orange childhood. He is in many of my memories while is teaching me the difference between the singing of a sparrow and a goldfinch or how to pull out a carrot from the ground. He’s never indifferent to anything, in every single topic he can find his own answer in the most expressive way. At the same time, he is mysterious, covered with a magnetic aura that reminds me of some Hollywood actor.  Affable, sweet and charismatic, that’s the way he is, always in the mood to establish conversation just for the pleasure to have a nice talk.  He has a small and young, sometimes even innocent look, that beams orange all around him and says “I could never be angry with you”.

Anuncis

1003. Atrapasomnis / Atrapasueños

Sin título
 

Fotografia: Mònica Vidal

Ni tan sols un tifó seria capaç d’endur-se la pau que regnava en aquella casa. Tot el silenci que havia sentit mai restava concentrat en aquell únic habitacle, apartat de tot el que l’amoïnava. Era el compàs d’aquella gotera el que l’incitava a avançar per aquell passadís humit ple de rajoles trencades a un ritme pausat però constant. Recordava la pluja com si es tractés d’un parent llunyà, que veus un o dos cops a l’any i que et reconforta retrobar-lo, tot i que no necessites veure’l gaire més. Es notava dins d’una capsa foradada, plena d’escletxes de llum que travessaven les parets i es filtrava fins a tocar-li la pell i irradiar-li de vida. Es trobava a l’ampit dels somnis, dubtosa de la dimensió en la que vivia. Era a la corda fluixa, com una equilibrista tantejant la frontera entre la dolçor del son i l’emoció de la realitat.

~

Ni tan solo un tifón sería capaz de llevarse la paz que reinaba en aquella casa. Todo el silencio que nunca había sentido restaba concentrado en aquel habitáculo, apartado de todo lo que la preocupaba. Era el compás de aquella gotera lo que la incitaba a avanzar por aquel pasadizo húmedo lleno de baldosas rotas a un ritmo pausado pero constante. Recordaba la lluvia como si se tratara de un pariente lejano, al que ves una o dos veces al año y que te reconforta reencontrarlo, aunque no necesitas verle mucho más. Se creía dentro de una caja agujereada, llena de brechas de luz que atravesaban las paredes y se filtraba hasta alcanzarle la piel e irradiársela de vida. Se encontraba en el alféizar de los sueños, dudosa de la dimensión en la que vivía. Estaba en la cuerda floja, como una equilibrista tanteando la frontera entre la dulzura del sueño y la emoción de la realidad.

4. Posta de dubtes

üüd

Dia rere dia vas empaitant al·licients per la tartera esllavissadissa de l’èxit. Sabent que no ho vols fer, et resignes girant el cap mentre se t’escapen els pensaments per l’esbufec que el trajecte et provoca. I és llavors quan no ho veus clar. Segueixes caminant, a pas més lent, arrossegant els peus que s’entrebanquen amb els teus dubtes. De vegades falta que et facin una senyal, que et prenguin de la mà i t’acompanyin fins que fa baixada. Potser ara veus que queda molt de tros, que no arribarà la calma del capvespre, però t’asseguro que si confies en tu com ho fas sempre en mi, veurem pondre’s el sol dels dilemes com tantes altres vegades després d’una sortida improvisada.

Üüd!

3. Sarna contra el mes de enero

Hay momentos y momentos, igual que hay meses más chungos que otros. Eso es, señoras y señores, el mes de enero ha vuelto de nuevo para llevarse por delante más de un despropósito acabado de sacar del horno. Una dieta, una cuenta bancaria, tu cuota del gimnasio, da igual, que el puto primer mes ya se lo ha cargado sin miramientos. Quieres aprender a hacer macramé, estupendo. Te gustaría empezar una colección de tapones bic mordidos, genial. Pero no esperes al madito día 1 de enero, porque de ser esa tu motivación, mal vamos. Llamadme aguafiestas, pero tengo la convicción de que si de verdad te apasiona hacer algo, no lo condenes al cementerio de propósitos de año nuevo. Cuando llegue el momento en que te pique el impulso de empezar, ráscate y ponte manos a la obra, aunque sea en pleno verano, durante un puente o acueducto, o hasta en los días que bastante tienes ya con lo tuyo. No lo dejes pasar si es el momento, porque puede que la sarna no vuelva.

2. A l’ampit de la memòria

A l'ampit de la memòria

Fent recompte dels al·licients que omplen la seva trajectòria vital sento que no es pot ser més afortunada. I no hi pot haver privilegi més gran que compartir pensaments amb ella. A través d’aquesta tarda em fas capaç de viatjar pels paisatges que em dibuixes amb les paraules. Anhelo tant com tu poder omplir els pulmons amb aquell aire que vas inhalar, córrer per l’era empolsinada, que em deixa els mitjons de color marró. Estic tipa, perquè hem menjat pa amb vi i sucre sobre dels cirerers i encara hem aprofitat per omplir-nos més la panxa. Amb les galtes ben vermelles ens hem banyat a la bassa. Les esgarrinxades es calmen amb l’aigua enfangada, que ens tenyeix la pell d’un bronzejat a clapes. Comencem a tenir la pell de gallina quan el sol es va escolant rere l’accidentat paisatge. Tornant a l’avui, acaba un altre dia, una altra aventura que pleguem dins la capsa de cartró escantonada, com qui col·lecciona cromos en un àlbum que mai podràs acabar d’omplir.

1. El silenci

Vivim per evitar-lo, obsessionats en omplir tots els buits esmunyedissos que queden entre el teixit de les paraules. Incòmodes, sargim les esclarides per sentir-nos complets. És llavors quan em veig evocada a recórrer al típic tòpic, a desviar els meus pensaments cap al confort del silenci. No són fets parlats els que ocupen els nostres records més satisfactoris, és quan ens quedem amb un tap a la gola i sense alè per explicar-los. L’instant posterior a un eureka!, la contenció de la respiració abans d’un gol, la quietud després d’un orgasme, la calma quan t’emmiralles en els ulls de l’altre. He sentit a dir que una rialla és la distància més curta entre dues persones. Per mi és el silenci, amo de l’escena, el que s’apodera de la complicitat i confereix la distància més pròxima. És càlid i m’embolcalla, mentre m’adono cavil·lant, que ja és hora de deixar-lo passar una estona.

1002. Llimbs / Limbo

1002

Fotografia: Mònica Vidal

Fugir per abandonar, perdre’m en el fil dels meus pensaments. Ser esclau de l’atzar, buscar un racó emmarcat de calma i tacat per la son. I esperar, per què no, les alenades d’aire gelat i la claror viva que em recorden què hi faig aquí. Tan anhelat i tan rar, minuciosa és la mirada que projecto sobre l’espectacle que em regala aquest matí. L’escorça humida m’acaricia la galta i és només la por a que tot desaparegui el que em manté despert. Ser per fi al llindar del deliri, on l’engany domina l’escena: no és que no et busqui, és que encara no ens hem trobat.

~

Huir para abandonar, perderme en el hilo de mis pensamientos. Ser esclavo del azar, buscar un rincón enmarcado de calma y manchado por el sueño. Y esperar, por qué no, los soplos de aire helado y la viva claridad que me recuerdan qué hago aquí. Tan anhelado y tan raro, minuciosa es la mirada que proyecto sobre el espectáculo que me regala está mañana. La corteza húmeda me acaricia la mejilla y es sólo el miedo a que todo desaparezca lo que me mantiene despierto. Estar al fin al umbral del delirio, donde el engaño domina la escena: no es que no te busque, es que todavía no nos hemos encontrado.

1001. Tarda / Tarde

1001

Fotografia: Mònica Vidal

Deixar-ho tot i veure’t immersa en un món intern. Llum, color, perspectiva, composició: imatges. Passió per enquadrar l’instant més plaent als ulls. Una vegada i una altra et deixes embolcallar per la vibració i el so de l’obturador, convertint-se en la teva banda sonora particular. Ja arriba la tarda i al costat de les engrunes de pa del dinar remires cada vivència capturada. Planifiques sense parar, el teu cap repassa. Fulleges i intercanvies pensaments: construeixes. Monòlegs de deliberació que et condueixen per laberints plàcids mentre cau la tarda. Quan les hores et passen volant és també quan per fi t’adones de la plenitud que sents dins l’ànima.

~

Dejarlo todo y verte inmersa en un mundo interno. Luz, color, perspectiva, composición: imágenes. Pasión por encuadrar el instante más placiente a los ojos. Una y otra vez te dejas envolver por la vibración y el sonido del obturador, convirtiéndote en compositora de tu banda sonora particular. Ya llega la tarde y cerca de las migas de pan del almuerzo analizas cada vivencia capturada. Planificas sin parar, tu cerebro repasa. Hojeas e intercambias pensamientos: construyes. Monólogos de deliberación que te conducen por laberintos plácidos mientras cae la tarde. Cuando las horas pasan volando es también cuando por fin te das cuenta de la plenitud que sientes dentro del alma.

Cabòries

Tots tenim dies en que els pensaments ennuvolen la nostra ment. A alguns els agrada escampar la boira una estona per asserenar-se, altres s’alleugeren escrivint quatre ratlles. Jo, si puc, intento fer les dues coses.

~

De vez en cuando tenemos uno de aquellos días en los que nuestros pensamientos nos nublan la mente. A algunos les gusta salir a despejarse, otros se aligeran escribiendo cuatro rayas. Yo, si puedo, intento hacer ambas cosas.

~

Everyone have cloudy days sometimes. Some of us prefer to go away for a while, others release themselves just writting down some lines. In my case, if I can, I do both.

1000

Tota història té infinites maneres de prendre forma, tantes com la nostra imaginació pugui concebre. Una de les coses que més em fascina del potencial d’un relat és veure com s’enriqueix amb la col·laboració entre diverses persones.

Aquesta és la naturalesa de l’experiment que us presentem. La Mònica és una fotògrafa inquieta que sempre està creant, mai la veuràs sense la seva càmera penjada a l’espatlla. Compartim el gust per la fotografia i no és estrany trobar-nos comentant alguna o altra instantània. Així, ens adonàvem sovint de com una imatge pot dir-nos coses que ni el fotògraf s’havia plantejat.

El projecte 1000 serà un pols entre escriptura i fotografia que pretén fer-nos reflexionar sobre el poder de les dues disciplines. Qui no ha sentit mai a dir que una imatge val més que mil paraules? Doncs ja ho veurem.

~

Toda historia tiene infinitas maneras de tomar forma, tantas como nuestra imaginación pueda concebir. Una de las cosas que más me fascina del potencial de un relato es ver como se enriquece con la colaboración entre varias personas.

Ésta es la naturaleza del experimento que os presentamos. Mònica es una fotógrafa inquieta que siempre está creando, nunca la verás sin su cámara colgada al hombro. Compartimos el gusto por la fotografia y no es raro encontrarnos comentando una u otra instantánea. Así, nos dimos cuenta de como una imagen puede decirnos cosas que ni el fotógrafo se había planteado.

El proyecto 1000 será un pulso entre escritura y fotografía que pretende hacernos reflexionar sobre el poder de ambas disciplinas. ¿Quién no ha oído nunca eso de que una imagen vale más que mil palabras? Pues ya lo veremos.