4. Posta de dubtes

üüd

Dia rere dia vas empaitant al·licients per la tartera esllavissadissa de l’èxit. Sabent que no ho vols fer, et resignes girant el cap mentre se t’escapen els pensaments per l’esbufec que el trajecte et provoca. I és llavors quan no ho veus clar. Segueixes caminant, a pas més lent, arrossegant els peus que s’entrebanquen amb els teus dubtes. De vegades falta que et facin una senyal, que et prenguin de la mà i t’acompanyin fins que fa baixada. Potser ara veus que queda molt de tros, que no arribarà la calma del capvespre, però t’asseguro que si confies en tu com ho fas sempre en mi, veurem pondre’s el sol dels dilemes com tantes altres vegades després d’una sortida improvisada.

Üüd!

3. Sarna contra el mes de enero

Hay momentos y momentos, igual que hay meses más chungos que otros. Eso es, señoras y señores, el mes de enero ha vuelto de nuevo para llevarse por delante más de un despropósito acabado de sacar del horno. Una dieta, una cuenta bancaria, tu cuota del gimnasio, da igual, que el puto primer mes ya se lo ha cargado sin miramientos. Quieres aprender a hacer macramé, estupendo. Te gustaría empezar una colección de tapones bic mordidos, genial. Pero no esperes al madito día 1 de enero, porque de ser esa tu motivación, mal vamos. Llamadme aguafiestas, pero tengo la convicción de que si de verdad te apasiona hacer algo, no lo condenes al cementerio de propósitos de año nuevo. Cuando llegue el momento en que te pique el impulso de empezar, ráscate y ponte manos a la obra, aunque sea en pleno verano, durante un puente o acueducto, o hasta en los días que bastante tienes ya con lo tuyo. No lo dejes pasar si es el momento, porque puede que la sarna no vuelva.

2. A l’ampit de la memòria

A l'ampit de la memòria

Fent recompte dels al·licients que omplen la seva trajectòria vital sento que no es pot ser més afortunada. I no hi pot haver privilegi més gran que compartir pensaments amb ella. A través d’aquesta tarda em fas capaç de viatjar pels paisatges que em dibuixes amb les paraules. Anhelo tant com tu poder omplir els pulmons amb aquell aire que vas inhalar, córrer per l’era empolsinada, que em deixa els mitjons de color marró. Estic tipa, perquè hem menjat pa amb vi i sucre sobre dels cirerers i encara hem aprofitat per omplir-nos més la panxa. Amb les galtes ben vermelles ens hem banyat a la bassa. Les esgarrinxades es calmen amb l’aigua enfangada, que ens tenyeix la pell d’un bronzejat a clapes. Comencem a tenir la pell de gallina quan el sol es va escolant rere l’accidentat paisatge. Tornant a l’avui, acaba un altre dia, una altra aventura que pleguem dins la capsa de cartró escantonada, com qui col·lecciona cromos en un àlbum que mai podràs acabar d’omplir.

1. El silenci

Vivim per evitar-lo, obsessionats en omplir tots els buits esmunyedissos que queden entre el teixit de les paraules. Incòmodes, sargim les esclarides per sentir-nos complets. És llavors quan em veig evocada a recórrer al típic tòpic, a desviar els meus pensaments cap al confort del silenci. No són fets parlats els que ocupen els nostres records més satisfactoris, és quan ens quedem amb un tap a la gola i sense alè per explicar-los. L’instant posterior a un eureka!, la contenció de la respiració abans d’un gol, la quietud després d’un orgasme, la calma quan t’emmiralles en els ulls de l’altre. He sentit a dir que una rialla és la distància més curta entre dues persones. Per mi és el silenci, amo de l’escena, el que s’apodera de la complicitat i confereix la distància més pròxima. És càlid i m’embolcalla, mentre m’adono cavil·lant, que ja és hora de deixar-lo passar una estona.

Papa

Papa

Papa

El Santi és el meu pare. Ell és tranquil, despreocupat, de vegades fred, quan ell realment és proper. Un humor peculiar i un llenguatge propi, el fan semblar diferent a la resta i el doten de caràcter.  És d’un color blau intens, camaleònic, que ho tenyeix tot.

Santi es mi padre. Él es tranquilo, despreocupado, a veces frío, cuando realmente es cercano. Un humor peculiar y un lenguaje propio, lo hacen parecer diferente al resto y le dan carácter. Es de un color azul intenso, camaleónico, que lo tiñe todo.

Santi is my father. He is quiet, unconcerned, sometimes cold, when he is in fact close. A special taste of humor and its own language, make him seem different from the others and gave him his own character. He is made of an chameleonic intensive blue that tinges everything arround him.

Àvia Núria

Àvia

Àvia

Ella és la Núria, la meva àvia. És expressiva, espontània, divertida, sorprenent, llaminera i càlida. És groga.

Ella es Núria, mi abuela. Es expresiva, espontánea, divertida, sorprendente, golosa y cálida. Es amarilla.

She is Núria, my grandma. She is expressive, spontaneous, fun, amazing, warm and a sweet tooth. She is yellow.

Familiars n’hi ha de tots colors

Familiars n’hi ha de tots colors.

Tots som un color. Al llarg d’aquest projecte pretenc transmetre a través de fotografies les emocions i els vincles que estableixo amb cada un dels membres de la meva família. El tret distintiu de cada personatge serà doncs el color predominant que omplirà l’espai fotogràfic i crearà l’ambient que m’ajuda a representar la meva relació amb el fotografiat.

Parientes los hay de todos los colores.

Todos somos un color. A lo largo de este proyecto pretendo transmitir a través de fotografías las emociones y los vínculos que establezco con cada uno de los miembros de mi familia. El rasgo distintivo de cada personaje sera pues el color predominante que llenará el espacio fotográfico y creará el ambiente que me ayuda a representar mi relación con el fotografiado.

Relatives come in all colours.

We all are colours. Along this project I pretend to transmit with pictures the emotions and the bonds I have with every one of my relatives. The hallmark of every character will be the predominant colour that fills the photographic space. This colour will create the environment that will help me to represent my relationship with who is in front of the camera. 

1002. Llimbs / Limbo

1002

Fotografia: Mònica Vidal

Fugir per abandonar, perdre’m en el fil dels meus pensaments. Ser esclau de l’atzar, buscar un racó emmarcat de calma i tacat per la son. I esperar, per què no, les alenades d’aire gelat i la claror viva que em recorden què hi faig aquí. Tan anhelat i tan rar, minuciosa és la mirada que projecto sobre l’espectacle que em regala aquest matí. L’escorça humida m’acaricia la galta i és només la por a que tot desaparegui el que em manté despert. Ser per fi al llindar del deliri, on l’engany domina l’escena: no és que no et busqui, és que encara no ens hem trobat.

~

Huir para abandonar, perderme en el hilo de mis pensamientos. Ser esclavo del azar, buscar un rincón enmarcado de calma y manchado por el sueño. Y esperar, por qué no, los soplos de aire helado y la viva claridad que me recuerdan qué hago aquí. Tan anhelado y tan raro, minuciosa es la mirada que proyecto sobre el espectáculo que me regala está mañana. La corteza húmeda me acaricia la mejilla y es sólo el miedo a que todo desaparezca lo que me mantiene despierto. Estar al fin al umbral del delirio, donde el engaño domina la escena: no es que no te busque, es que todavía no nos hemos encontrado.

1001. Tarda / Tarde

1001

Fotografia: Mònica Vidal

Deixar-ho tot i veure’t immersa en un món intern. Llum, color, perspectiva, composició: imatges. Passió per enquadrar l’instant més plaent als ulls. Una vegada i una altra et deixes embolcallar per la vibració i el so de l’obturador, convertint-se en la teva banda sonora particular. Ja arriba la tarda i al costat de les engrunes de pa del dinar remires cada vivència capturada. Planifiques sense parar, el teu cap repassa. Fulleges i intercanvies pensaments: construeixes. Monòlegs de deliberació que et condueixen per laberints plàcids mentre cau la tarda. Quan les hores et passen volant és també quan per fi t’adones de la plenitud que sents dins l’ànima.

~

Dejarlo todo y verte inmersa en un mundo interno. Luz, color, perspectiva, composición: imágenes. Pasión por encuadrar el instante más placiente a los ojos. Una y otra vez te dejas envolver por la vibración y el sonido del obturador, convirtiéndote en compositora de tu banda sonora particular. Ya llega la tarde y cerca de las migas de pan del almuerzo analizas cada vivencia capturada. Planificas sin parar, tu cerebro repasa. Hojeas e intercambias pensamientos: construyes. Monólogos de deliberación que te conducen por laberintos plácidos mientras cae la tarde. Cuando las horas pasan volando es también cuando por fin te das cuenta de la plenitud que sientes dentro del alma.

El Club dels Publicistes

Si tingués un tumor, l’anomenaria Publicitat. La publicitat es troba en una època de crisi pel desgast que ha sofert a causa de les males pràctiques a les que s’ha vist sotmesa i ha passat a ser vista com la merda cantant i dansant del món. Les marques han de deixar d’auto masturbar-se davant dels consumidors, és lleig.

Hem de deixar enrere l’actitud de perseguir de forma avassalladora a la gent de la que depenem, a la que preparem el menjar, recollim les escombraries, connectem les trucades o protegim mentre dorm. No podem demanar que no es fiquin amb nosaltres.

Ara, per aconseguir que el que la gent posseeixi l’acabi posseint, és necessari enamorar-los, donar-los recompenses de forma constant, provocar-los plaer sense demostrar que esperem alguna cosa a canvi. Només així aconseguirem que tornin a creure que són el seu compte corrent, el cotxe que tenen o els seus pantalons.

Només ens queda una excusa vàlida: A mi, la Publicitat, m’has conegut en un moment estrany de la meva vida, però d’ara endavant prometo ser única i exclusivament el que tu vulguis i necessitis que sigui.

I, sobretot, no oblidis que per entrar en aquest club, has de tenir present que ningú parla del Club dels Publicistes, ningú etiqueta la publicitat. Ja no volem fer publicitat, volem continguts líquids que ho inundin tot i satisfacin les necessitats dels consumidors allà on sigui necessari en la forma que convingui.

Si Chuch Palahniuk hagués fet que dins del Fight Club es fes publicitat, aquestes serien les seves normes. Tot el sector ha d’acceptar que és necessària una remodelació de la disciplina i que només serà possible si els que se l’estimen es decideixen a actuar, perquè és únicament quan es perd tot, quan som lliures d’actuar.